La Gemma escriu: Fa set anys, quan vivia al poblet de Folgueroles, una amiga em va comentar que en Joan, un amic seu, acabava de trobar una finca on convidar a la gent a estar en contacte amb la natura, el silenci i l’espiritualitat. La finca es trobava a la Garrotxa, terra molt estimada per a mi ja que durant la infància hi vaig passar molts caps de setmana i encara més, lloc on vaig tenir la primera experiència que anomeno "veure a Déu". Set anys enrere, mentre la meva amiga anava descrivint la propietat, jo pensava: "Aquest és l’indret on vull viure quan creixi..."
Ara he crescut. I la finca se’ns ofereix.

En Nathan escriu: Des de la primavera del 2005, la Zohar i jo hem estat buscant a Espanya un lloc per a crear un Open Centre. Havíem escoltat que Espanya estava plena de cases rurals en venda i que segurament allà hi trobaríem un lloc per a oferir descans i connexió amb la naturalesa. Per descomptat, varem trobar molts llocs, molts llocs gairebé perfectes. Recordo estar assegut en un camp de tarongers apartat, situat sota una font que corria, suaument, alimentant-se de les esplendoroses fruites madures dels arbres, pensant: "aquest és".

El somni va caure quan ens van dir que la casa pertanyia a cinc germans que no es dirigirien la paraula i que el sublim camp de tarongers pertanyia a un altra persona que no tenia absolutament cap interès en vendre-se’l. I després de veure la casa de pedra més increïble construïda delicadament sobre un túnel que deixava passar un poderós riu, i d’escoltar que l'amo estava fora de tot abast i comunicació des de feia una dècada en les selves de Sud Amèrica, varem començar a adonar-nos que tot somni té un revestit de núvols.

Però seguirem visitant llocs, explorant ruïnes i fent nous amics. Un dia la Gemma estava amb una bona amiga i, mentre parlaven d’un tema acabat de treure del forn, la seva amiga li va dir: "Saps on hi ha un lloc perfecte per al vostre projecte?" Tot el cos de la Gemma va caure en un èxtasi d’emoció mentre anava escoltant. Llavors la seva amiga li va dir: "Oh, no! No havia d’haver dit això! Oh, no!, és un secret. No, no. Oblida’l". Però ja era massa tard i la Gemma va començar a utilitzar les seves arts per a obtenir la informació de la seva amiga. La Gemma sembla conèixer a tothom a Catalunya, sembla que ha viscut en tot lloc habitable en aquesta regió. Llavors, podem imaginar amb poca sorpresa que el pròxim pas en la història comprenia un amic mutu, en Joan, que estava vivint en un poble en el qual Gemma havia viscut un temps. Resulta que fa set anys, en Joan havia acceptat la tasca de trobar una propietat per al seu mestre amb la finalitat d’oferir recessos espirituals i, en els dos últims anys, des que el seu mestre es va retirar, el lloc havia estat sense ús. Varem concertar una trobada amb en Joan ràpidament. Mentre la Gemma conduïa aquell diminut cotxe, que li va deixar la novia del seu germà, pujant per les carreteres corbes per a veure la propietat en qüestió, en Joan es va girar cap al seient de darrere on estàvem comprimits la Jaya, la Zohar i jo i va dir entre riallades: "Us he fet tota la feina".

Mentre pujàvem direcció a la casa, en Joan va continuar dient: "He visitat prop de cinquanta propietats en aquesta àrea i he parlat cinc vegades més amb propietaris i aquest lloc és únic". Arribats a aquest punt, ja havíem estàvem d’acord amb qualsevol paraula que sortís de la seva boca i ell va continuar: "Tinc una llarga llista de punts que cada propietat ha de complir: ha d’estar al final d’una carretera, perquè ningú condueixi a cap lloc després de tu, però ven connectada —ara mateix estem exactament a mitja hora de l’aeroport de Girona—; ha d’estar fora de la vista de qualsevol veí, de manera que tu no puguis veure a ningú i ningú et pugui veure a tu .”

El lloc estava completament envoltat per bosc, la casa principal i la resta de les edificacions estaven en el centre de la finca, que es perllongava fins al cim dels pujols veïns, plens d’arbres. Estàvem més acostumats als voltants secs i rocosos de Catalunya, al sud, i la Zohar, mirant al voltant, va preguntar: "Tot és tan verd! Plou molt aquí?". En Joan va respondre amb un somriure: "Ja saps, la gent anomena aquesta zona els orinals de Catalunya. Quan vaig venir aquí per primera vegada, va ser el silenci el que em va dir que aquest lloc era perfecte. M’he passat tot un any aquí i mai he escoltat una simple moto. Alguns no poden suportar tant silenci". I va afegir: "Encara que, últimament, m’he adonat que a les nits d’estiu, el soroll dels grills és intens". Mentre érem remolcats per l’energètic Joan tot veient els voltants, ens ressagàvem menjant figues o deixant-nos seduir pels deliciosos raïms que penjaven de les edificacions de la perifèria i, després, conduïts fins a l’exterior de la porta del darrere de la cuina, divinament acabada, varem ser invitats a tastar els suculents kakis.

Després de veure els interminables dormitoris i banys de la casa, de visitar la futura sala de meditació, de rebre una lliçó en moderns sistemes alemanys de filtració d’aigua —i el seu emmagatzematge— i que ens presentessin l’increïble i generós sistema d’irrigació, la Jaya va bromejar dient-li al Joan:

—Aquest lloc té gairebé tot en la nostra llista de desitjos —Gairebé? —li va preguntar en Joan— Si, no té un camp de futbol. Però té un jugador de futbol ex-professional. —Va dir en Joan, assenyalant-se a sí mateix i rient. —Veniu, vull ensenyar-vos una mica més.

Mentre descendíem a través de camins replets de fulles, en Joan va recordar com les netejava a mà i va explicar com, en la tradició del seu mestre, la netedat i l’ordre és molt important. Em vaig adonar de com tot estava en el seu lloc en el pavelló de les eines, cada clau de la casa estava retolada, i com els llits i els matalassos de les habitacions estaven embolicats en cobertes protectores. "Aquest és un lloc que han cuidat bé", vaig pensar.

Per fi no varem poder anar més lluny. Un arbre havia caigut, bloquejant el camí. A la nostra dreta hi havia un pendent infranquejable i sota, a la nostra esquerra, es trobava el riu que corria a través de la finca. En Joan ens va parlar de la màquina misteriosa que havia estat la nostra finalitat, ens va explicar com aquesta bombava aigua pujol amunt sense necessitat d’electricitat i, llavors, varem estar quiets durant una estona escoltant al deliciós so de l’aigua caient. Ell ens va conduir al cim del pujol i ens va explicar la increïble història de com una cama trencada va finalitzar amb la seva carrera com jugador de futbol i com va passar de perdre-ho tot a trobar el seu mestre a l’illa d'Eivissa. Estàvem arribant al final de la nostra visita, així que li varem demanar:
— Quin és el preu d’aquesta finca?
— Això no ho sé. Fins fa poc aquest lloc no estava en venda. Només perquè vareu preguntar sobre lloc, li vaig parlar de vosaltres al meu mestre, li vaig demanar si podríem vendre-la, i ell em va dir: "No està a la venda... però a ells podríem vendre’ls-hi"

En Joan va somriure. Semblava content que aquest lloc que ell estima tant pogués convertir-se un centre per a la pràctica espiritual de nou. "Veniu", va dir, "tenim temps, deixeu-me que us mostri la cascada".